Una vegada més es crida a la classe treballadora a l’elecció dels “nous” gestors de la misèria, de la injustícia i de l’explotació. Com si en el votar existira un poder, una força, un compromís amb els assumptes públics, quan el votant de hui és un consumidor de política, és a dir, el contrari d’un subjecte emancipat.
Lluny van quedar els dies en què es cridava en les places “No som marionetes en mans de polítics i banquers” després d’una gran crisi econòmica, en la qual semblava que la classe treballadora s’havia adonat que els polítics de tots els colors no tenien més que com a fi última la supervivència del que s’ha anomenat statu quo. En aquells moments s’assenyalava als dos partits majoritaris PP-PSOE com a gestors d’aqueixa misèria i injustícia. No obstant això, poc es va tardar a intentar passar la lluita del carrer al parlament, i així, no van faltar els qui el van aprofitar per a voler sumar-se al predilecte club dels gestors. Des d’aquell moment no han parat d’eixir nous partits; “PODEM”, “CIUTADANS”, “VOX”, “SUMAR”… en una roda que sembla no tindre fi.
Com es diu; “Qui oblida la seua història està condemnat a repetir-la” , i així ens trobem una dècada després, amb més jugadors en el manteniment d’un joc en el qual sempre perdem la mateixa classe. Les eines usades en aquest joc electoral s’han basat principalment en dues fórmules; la por i el mal menor. I no és d’estranyar l’ús de la por amb finalitats polítiques, perquè les dretes i les esquerres troben en aquesta la gran aliada perquè existisquen els votants i amb això justificar la seua pròpia existència, com si no la justificarien? Precisament és la manca de por la que trenca amb el consum de política.
El no tindre res a perdre, el coneixement per experiència pura que ni les esquerres ni les dretes poden solucionar la injustícia social i econòmica, és just pel que les poblacions amb més alt índex de pobresa són les qui més s’abstenen de votar. I els qui més voten són precisament les classes altes. És per això també, que no se sosté que l’abstenció deriva d’un “privilegi” perquè no tens res a perdre. Assenyalar a la teua mateixa classe és un dels grans triomfs dels mercaders de la nostra força de treball i de les nostres vides.
Els avanços en drets de la classe treballadora es van realitzar gràcies a la seua organització, a un gran nombre de subjectes emancipats, i només d’aquesta manera es poden mantindre, i avançar a una societat on no existisca la misèria, la injustícia i l’explotació. La jornada de 8 hores o el dret al descans setmanal són bon exemple d’això.
El poder no està en la força del vot sinó en la capacitat d’organitzar la producció i la vida.
Per l’abstenció activa,
CNT-AIT