Una trentena de persones han participat hui en la concentració i posterior manifestació que el sindicat CNT-AIT Marina Alta havia convocat a la localitat de Pedreguer.
L’acte central d’aquest Primer de Maig ha estat precedit per una pegada de cartells per diverses localitats de la Marina Alta i per una intensa difusió per les xarxes socials.
En la concentració, desenvolupada sense cap incident, s’han cridat consignes a favor de la classe obrera i contra la patronal i l’estat. Després els assistents han participat en la manifestació pels carrers de Pedreguer precedits per una gran pancarta on es llegia el lema “CONTRA PATRONALS I GOVERNS, LA LLUITA ESTÀ AL CARRER, CNT-AIT, UNIÓ, ACCIÓ, AUTOGESTIÓ” i onejant nombroses banderes anarquistes i de la CNT-AIT.
Posteriorment hi ha hagut un dinar fraternal al local de l’Ateneu Popular de Pedreguer i en acabar s’ha fet una interessant taula rodona amb les lluites i experiències d’algunes de les seccions sindicals amb que conta la CNT-AIT a la comarca.
És el tercer any consecutiu que la CNT-AIT tria la localitat de Pedreguer per a realitzar algun acte en la commemoració del Primer de Maig i de l’assassinat dels màrtirs de Chicago, tot i que és la primera vegada que el sindicat treu muscle i convoca als anarcosindicalistes a recórrer els carrers amb les seues pancartes i consignes.
Han passat ja 132 anys des d’aquell 1 de Maig de 1886 en què 200.000 treballadors dels EUA es van declarar en vaga per reivindicar la jornada laboral de 8 hores; mentre altres 200.000 treballadors aconseguien la conquesta de la reducció de jornada en les seues empreses només amb l’amenaça de la vaga. Van ser moments molt durs per a la classe treballadora, que es veia forçada a treballar en molts casos jornades de més de 12 i 14 hores al dia.
A Chicago, la batalla va ser tan cruenta que el moviment obrer es va haver d’enfrontar no solament amb la patronal i amb el govern, sinó contra esquirols i assassins a sou de les empreses. La repressió va ser tan gran que al final de l’enfrontament social havia mort un policia, centenars de treballadors havien sigut detinguts i huit obrers anarquistes van ser processats, condemnats a presó i, 5 d’ells, a la pena de mort. Uns anys després, les condemnes i acusacions van ser qualificades de falses i es va indultar als que complien la pena de presó. Aquests homes van ser coneguts com els Màrtirs de Chicago. A pesar que van sucumbir a la mort, els anarquistes de Chicago es van convertir en una bandera de la reivindicació obrera, i el procés al qual van ser sotmesos, en una de les majors injustícies comeses per l’Estat contra el moviment obrer que encara hui, retrona en les nostres consciències. Malgrat la distància, la situació de la classe treballadora en la majoria dels països del món no ha millorat massa des de llavors i, en molts casos, no aconsegueix satisfer les seues necessitats més bàsiques. Mentre que les treballadores i els treballadors es troben totalment sotmesos per la cultura capitalista, les organitzacions patronals fan una forta defensa de l’organització i imposen les seues condicions en les empreses, quasi sense cap mena d’obstacles. En la majoria dels casos s’aprofiten de la desmobilització sindical en els centres de treball, provocada per la implantació del sistema de representació delegacionista imposat per les Eleccions Sindicals, els Comités d’Empresa, les subvencions de l’Estat, els alliberats, i tot un sistema de representació sindical pensat per a impedir l’organització dels treballadors sobre la base de les assemblees, les Seccions Sindicals i l’acció directa i, dirigit, principalment, cap al diàleg i cap a la pau social, que en tots els casos solament pot suposar una renúncia a la lluita obrera, una aposta per la negociació en si mateixa i, en definitiva, en una traïció claríssima a la classe treballadora.
Des de les institucions de l’Estat es té un ferm compromís en preservar i garantir els beneficis empresarials, fins i tot a costa de la nostra misèria, un exemple està en la pèrdua de poder adquisitiu que pateix la classe treballadora a causa de l’increment del preu dels aliments i altres productes de primera necessitat, mentre que els beneficis empresarials s’incrementen any rere any. I per si això fora poc, continuen amenaçant a augmentar l’edat de jubilació i abaratir les pensions per a poder garantir-ne l’estabilitat. La reforma que es va signar en 2011 ja va augmentar l’edat de jubilació fins als 67 anys amb una pèrdua de poder adquisitiu de les persones pensionistes d’un 15%, i tot això amb l’acord dels sindicats CCOO i UGT. Com a classe obrera, hem de començar a organitzar-nos i no permetre més abusos d’aquest tipus. A França li han declarat la guerra a l’Estat perquè no accepta que l’existència humana se centre només en produir amb l’objectiu de garantir l’estabilitat de l’Estat i dels beneficis empresarials quan, ni a l’Estat ni als capitalistes els importa gens ni mica el nostre benestar, ni la nostra estabilitat econòmica. La classe obrera francesa està demostrant que està disposada a tot per tal de tombar la reforma de les pensions perquè no serveix als interessos de la gent i ací hauríem de prendre nota del que está passant al nostre país veí.
Per a portar avant una lluita d’aquesta envergadura es necessita una clara consciència de classe. És important entendre que no pot haver-hi cap conciliació entre el món representat per la classe treballadora i el que representa el capitalisme. La unitat i acció de la classe treballadora s’ha de desenvolupar dins dels marges de l’autogestió, rebutjar la professionalització, la burocratització, la jerarquització, la corporativització i, sobretot, la manca d’independència econòmica i política.
L’anarcosindicalisme fa valdre l’acció directa de la classe treballadora, amb la intenció de desbordar els límits de la judicialització dels conflictes sindicals, del diàleg i de la pau social, i que ens porte directament a una lluita pel control dels mitjans de producció, de servei i de consum.
Per un 1r de Maig Anarcosindicalista. Unió, acció, autogestió!
1er DE MAIG
CONVOCATÒRIES REGIONALS DE LA CNT-AIT
ALACANT: 11:30, Concentració a Plaça Espanya (front plaça de bous).
HELLÍN (Albacete): 11:30, Concentació a la Plaça de l’Ajuntament; 13:00, Mitin al Parc Municipal.
PEDREGUER (Marina Alta, Alacant): 12:30, Concentració als Porxens; 14:00, Dinar en el Ateneu Popular de Pedreguer, 15:00, Taula Rodona.
La propuesta de mejora de las condiciones de trabajo en la lavandería del Hospital de Denia fue el detonante de los comportamientos inadecuados de Salvador Abela,director de Ilunion lavanderías. La empresa pertenece al grupo empresarial Ilunion, dependiente de la fundación ONCE.
Las condiciones de trabajo en Ilunion lavanderías son claramente mejorables. Y mucho. Salarios que no superan el mínimo interprofesional, trabajo de lunes a domingo, descanso semanal irrisorio y por debajo del estipulado en el Estatuto de los Trabajadores, incumplimientos en materia de riesgos laborales, y un largo etcétera. El grupo Ilunion de la ONCE se publicita en sus medios de propaganda como «un modelo de sostenibilidad basado en la ética», pero la realidad que se vive en sus puestos de trabajo esinsostenible y carece de ninguna ética.
Con el objetivo de darle la vuelta a esta situación, se constituyó una sección sindical de la CNT-AIT de la Marina Alta en la lavandería. El compañero que fue nombrado delegado de la sección por acuerdo de la asamblea comenzó a dar la cara ante la empresa para reivindicar pequeñas mejoras que toda la plantilla estaba deseando: contrato indefinido para toda la plantilla, tres fines de semana libres al mes, conciliación familiar, nuevas contrataciones para aliviar la sobrecarga de trabajo o el establecimiento de un plus de peligrosidad por el riesgo bacteriológico que conlleva manipular la ropa sucia del hospital. Y, por supuesto, el respeto escrupuloso de los escasos derechos reconocidos en el convenio colectivo.
Pocos días después de publicar la tabla reivindicativa, con el gallinero revuelto, obteníamos una pequeña victoria: la empresa se comprometía al pago de un plus por el contacto con la ropa sucia, pero atribuía su logro al comité de empresa, que jamás defendió esta medida hasta que la sección anarcosindical la exigió.
Al mismo tiempo, la directiva de la compañía presentaba un nuevo documento en el que exigía a las trabajadoras y trabajadores que firmaran todos los días un escrito indicando si sus tareas habían quedado finalizadas. Nuestro compañero se negó a firmar este documento, explicando que muchas de las tareas son imposibles de finalizar enla jornada establecida, de manera que sólo quienes hacen horas extras, supuestamente voluntarias, pueden acabarlas.
La inexplicable respuesta del director de la empresa fue la convocatoria de una reunióncon toda la plantilla con el único objetivo de desprestigiar a nuestro compañero.
Durante la reunión no paró de levantar la voz y dirigirse despectivamente al delegado de la sección sindical cenetista con un comportamiento amenazante, difamatorio, y claramente discriminatorio por motivo de su acción sindical.
Incluimos aquí algunos ejemplos de los intolerables comentarios de Salvador Abela, transcritos literalmente:
– “Eso es potestad de la empresa. ¿Lo entiendes? PO-TES-TAD DE LA EM-PRE-SA.”
– «Hay gente que le es fácil escribir mierda.”
– “A ti no te ha elegido nadie. Y si te ha elegido alguien de la CNT, te vas a la CNT.”
– «Como tú sigues mandando cartas, yo voy a empezar a mandar cartas a jurídico. Y jurídico que haga lo que tenga que hacer. ¿Lo tienes claro?»
– “Pero tú sigues dando por culo. Porque esto es dar por culo. Entonces como tú sigues dando por culo, pues bueno, yo ya te digo que Ilunion es más grande que tú.”
– “El trabajo que hace un operario en ocho horas él necesita catorce.”
– “En la actitud en que estás, desde luego no te voy a tener en cuenta.”
– “Aquí no se ha conseguido nada por tu… Tú lo único que estás es tocando los cojones. No estás haciendo otra cosa.”
– “Y si no puedes librar los sábados pues no libres. Que no te corresponde.”
– “¿Lo tenemos claro, no? ¿Me estás oyendo?”
– “Esos panfletos revolucionarios que traes.”
– “Para que una persona que creía que era buena persona esté haciendo esto.”
– “Delegado sindical serás de CNT pero aquí no eres nadie.”
– “Nadie te ha nombrado santo pontífice ni cosas de estas.»
Frente a esta sinrazón, el sindicato libertario ha decidido responder intensificando laacción directa y la solidaridad con la sección sindical de Ilunion lavanderías. Por otro lado, se ha dado parte de lo ocurrido a la Inspección de Trabajo y a Alberto DuránLópez, presidente del grupo Ilunion y vicepresidente de la fundación ONCE. Hasta ahora no hemos obtenido respuesta…
BASTA DE EXPLOTACIÓN Y REPRESALIAS EN LAS EMPRESAS DE LA ONCE
El Sindicat Llibertari de Treballadors de la Comarca de La Marina Alta, adherit a la CNT-AIT, ha acordat en assemblea que enguany commemorarà la data del Primer de Maig, Dia de la Classe Treballadora, amb diversos actes al llarg del dia i que es celebraran a la localitat de Pedreguer.
La jornada reivindicativa començara amb una concentració als Porxens de Pedreguer a les 12,30 hores i on es farà un míting obrer a càrrec de militants del sindicat.
Posteriorment, sobre les 14 hores, marxarem en manifestació pels carrers del poble fins l’Ateneu Popular de Pedreguer, al carrer La Lluna 47, on farem un dinar fraternal de cabasset.
A les 15 hores tindrem una taula rodona “Organització i lluita autogestionada al teu lloc de treball” on participaran les delegades de les seccions sindicals i les companyes i companys amb algun conflicte actiu.
En acabar donarem l’acte per tancat i seguirem la lluita incansable per un món nou, el món que portem al cor i que no cap en les seus urnes ni en les seus fronteres.
Si ningú treballa per tu, que ningú decidisca per tu.
AIT-IWA Jornades de Solidaritat amb la CNT-AIT de l’Estat Espanyol
(En castellano más abajo)
La CNT-AIT és un sindicat anarcosindicalista, conegut per moltes persones a tot el món. Desafortunadament, des de fa diversos anys, ha sigut atacat per una altra organització, la Secció espanyola de la CIT, que també reclama el nom CNT.
Aquests atacs, de caràcter venjatiu, amenacen no sols a la CNT-AIT, sinó també a les tradicions històriques de l’anarcosindicalisme a Espanya. Es duen a terme a través de l’aparell estatista i amenacen amb empresonar a uns membres de la CNT-AIT. El seu objectiu és rebre diners i propietats de la CNT-AIT per a destruir aqueixa organització.
L’AIT considera que un atac a qualsevol dels nostres companys és un atac a tots nosaltres, per la qual cosa ens unim per a exigir la fi d’aquestes escandaloses accions legals.
Accions legals i falta d’ètica
Aquestes demandes estan en estricta contradicció amb l’ètica anarcosindicalista de diverses maneres:
1. En les demandes, la secció espanyola de la CIT reclama enormes sumes de diners per danys i perjudicis perquè diuen que hi ha membres de la CNT-AIT que els van criticar públicament.
La llibertat de criticar és un dret fonamental de tots els membres de sindicats i altres organitzacions. Idealment, això ha de fer-se d’una manera que evite la calúmnia i es base en els mèrits dels arguments. Els anarquistes no resolen tals assumptes en els tribunals buscant càstig i danys materials, només busquen resoldre les coses d’altres maneres. Aquesta és una idea fonamental.
En comparació, sabem de moltes declaracions i articles difamatoris fets per la secció espanyola de CIT, els seus representants o membres individuals, però no sabem de cap membre de l’AIT que haja demandat a aquestes persones. (D’altra banda, alguns dels atacs més virulents es van fer de manera anònima, en contrast amb els sindicats demandats, que col·lectivament van acordar declaracions i les van signar).
2. En alguns casos, l’advocat de la Secció Espanyola de la CIT va construir casos que podrien portar a la gent a la presó.
Els anarquistes simplement no creuen en les presons estatals, especialment per «delictes» com criticar alguna cosa. Aquests són el mètode dels estats autoritaris, no dels anarquistes.
3. Les quantitats de diners que es demanen en concepte de danys portarien a la fallida a moltes d’aquestes organitzacions i, en conjunt, poden destruir a la CNT-AIT. (D’això es tracten aquestes demandes). A més, en alguns casos, els titulars dels càrrecs d’algunes de les entitats registrades podrien ser responsables personalment per desenes de milers d’euros.
Es tracta d’intimidar a la gent en silenci i amb por, no de promoure l’anarcosindicalisme. Es tracta també d’acabar amb els que no van amb el gir de direcció de la CIT. Si té èxit, crearia un mal a llarg termini en el moviment en moltes àrees d’Espanya.
4. La Secció Espanyola de la CIT cerca desallotjar a molts sindicats d’espais reclamant “drets de propietat”. La realitat és complicada ja que molts dels espais només existeixen gràcies a l’esforç de membres de la CNT-AIT per a aconseguir-los i molts anys mantindre’ls.
Les qüestions de propietat són complicades, però fins i tot en els casos de divorci, els tribunals burgesos reconeixen la divisió de la propietat. Alguns sindicats de la CNT-AIT van registrar propietats com a propietat de la federació, CNT-AIT. Aqueixa era la seua organització col·lectiva. Mai ningú va registrar la propietat de la CNT-CIT, però aqueixa organització la reclama. Quan els companys no els han donat el que demanen, membres de la Secció Espanyola de la CIT han arribat fins i tot a recórrer a la violència i al robatori, com el de la biblioteca de Cadis.
Se suposa que els anarquistes tenen una altra idea sobre la propietat privada. Els espais pertanyen a les persones que els van iniciar i van treballar per a mantindre’ls i realment usar-los. Els membres de la Secció Espanyola de la CIT han pres múltiples decisions per a simplement liquidar llocs i obtindre efectiu per ells. Es tracta d’un intent de destruir els llocs de reunió de la CNT-AIT, alguns fins i tot anteriors a l’existència de la CNT, per a lucrar-se i soscavar aqueixa organització.
Els atacs contra la CNT-AIT són de venjança, per part d’una organització que, d’una banda, sembla tractar a la CNT-AIT com una “competència” però, d’altra banda, pretén que la CNT-AIT és insignificant.
El solo fet que existisquen aquests plets és una abominable violació de l’ètica anarcosindicalista. No pot ser tolerat per ningú que es prenga de debò aquesta ètica.
AIT-IWA Jornadas de Solidaridad con la CNT-AIT del Estado Español
La CNT-AIT es un sindicato anarcosindicalista, conocido por muchas personas en todo el mundo. Desafortunadamente, desde hace varios años, ha sido atacado por otra organización, la Sección española de la CIT, que también reclama el nombre CNT.
Estos ataques, de carácter vengativo, amenazan no sólo a la CNT-AIT, sino también a las tradiciones históricas del anarcosindicalismo en España. Se llevan a cabo a través del aparato estatista y amenazan con encarcelar a unos miembros de la CNT-AIT. Su objetivo es recibir dinero y propiedades de la CNT-AIT para destruir esa organización.
La AIT considera que un ataque a cualquiera de nuestros compañeros es un ataque a todos nosotros, por lo que nos unimos para exigir el fin de estas escandalosas acciones legales.
Acciones legales y falta de ética
Estas demandas están en estricta contradicción con la ética anarcosindicalista de varias maneras:
1. En las demandas, la sección española de la CIT reclama enormes sumas de dinero por daños y perjuicios porque dicen que hay miembros de la CNT-AIT que los criticaron públicamente.
La libertad de criticar es un derecho fundamental de todos los miembros de sindicatos y otras organizaciones. Idealmente, esto debe hacerse de una manera que evite la calumnia y se base en los méritos de los argumentos. Los anarquistas no resuelven tales asuntos en los tribunales buscando castigo y daños materiales, solo buscan resolver las cosas de otras maneras. Esta es una idea fundamental.
En comparación, sabemos de muchas declaraciones y artículos difamatorios hechos por la sección española de CIT, sus representantes o miembros individuales, pero no sabemos de ningún miembro de la AIT que haya demandado a estas personas. (Por otra parte, algunos de los ataques más viciosos se hicieron de forma anónima, en contraste con los sindicatos demandados, que colectivamente acordaron declaraciones y las firmaron).
2. En algunos casos, el abogado de la Sección Española de CIT construyó casos que podrían llevar a la gente a la cárcel.
Los anarquistas simplemente no creen en las cárceles estatales, especialmente por «delitos» como criticar algo. Estos son el método de los estados autoritarios, no de los anarquistas.
3. Las cantidades de dinero que se piden en concepto de daños llevarían a la quiebra a muchas de estas organizaciones y, en conjunto, pueden destruir a la CNT-AIT. (De eso se tratan estas demandas). Además, en algunos casos, los titulares de los cargos de algunas de las entidades registradas podrían ser responsables personalmente por decenas de miles de euros.
Se trata de intimidar a la gente en silencio y con miedo, no de promover el anarcosindicalismo. Se trata también de acabar con los que no van con el giro de dirección de la CIT. Si tiene éxito, crearía un daño a largo plazo en el movimiento en muchas áreas de España.
4. La Sección Española de CIT busca desalojar a muchos sindicatos de espacios reclamando “derechos de propiedad”. La realidad es complicada ya que muchos de los espacios solo existen gracias al esfuerzo de miembrxs de la CNT-AIT para conseguirlos y muchos años mantenerlos.
Las cuestiones de propiedad son complicadas, pero incluso en los casos de divorcio, los tribunales burgueses reconocen la división de la propiedad. Algunos sindicatos de la CNT-AIT registraron propiedades como propiedad de la federación, CNT-AIT. Esa era su organización colectiva. Nunca nadie registró la propiedad de la CNT-CIT, pero esa organización la reclama. Cuando los compañeros no les han dado lo que piden, miembros de la Sección Española de la CIT han llegado incluso a recurrir a la violencia y al robo, como el de la biblioteca de Cádiz.
Se supone que los anarquistas tienen otra idea sobre la propiedad privada. Los espacios pertenecen a las personas que los iniciaron y trabajaron para mantenerlos y realmente usarlos. Los miembros de la Sección Española de CIT han tomado múltiples decisiones para simplemente liquidar lugares y obtener efectivo por ellos. Se trata de un intento de destruir los lugares de reunión de la CNT-AIT, algunos incluso anteriores a la existencia de la CNT, para lucrarse y socavar esa organización.
Los ataques contra la CNT-AIT son de venganza, por parte de una organización que, por un lado, parece tratar a la CNT-AIT como una “competencia” pero, por otro lado, pretende que la CNT-AIT es insignificante.
El solo hecho de que existan estos pleitos es una abominable violación de la ética anarcosindicalista. No puede ser tolerado por nadie que se tome en serio esta ética.
El dia 8 de Març se celebra el dia de la dona treballadora, un dia històric que reivindica la lluita de les dones treballadores en favor de la igualtat i la justícia social, un fet que és tan important reivindicar hui com ho va ser fa més de 150 anys, quan les dones treballadores de les fàbriques tèxtils de Nova York organitzaven vagues i reivindicaven millores salarials i eren represaliades per la policia. A Catalunya, durant les primeres dècades del segle XX, la precarització de la indústria tèxtil va traure a les dones obreres al carrer. De forma semblant, les treballadores de les fàbriques de fòsfors, a Londres, lluitaven contra jornades interminables de treball. Aquestes i moltes més, són lluites que s’han estés i han continuat fins als nostres dies, moment en què l’explotació de la dona contínua a l’ordre del dia.
Actualment continuen sent moltes les assignatures pendents perquè la meitat del gènere humà deixe d’estar en situació de vulnerabilitat enfront de l’altra meitat, i on millor es veu reflectida aquesta desigualtat és en el món del treball. Les empreses són un reflex de la societat patriarcal, menyspreen les dones i això s’evidencia en la discriminació que pateixen tant en l’accés a la promoció com en el salari. Durant l’any passat, la bretxa salarial entre homes i dones va ser del 9,4% a l’Estat espanyol, i en el conjunt de la Unió Europea les dones cobren un 13% menys per hora treballada que els homes, la qual cosa equival aproximadament a un mes i mig de salari per any. El mateix ocorre amb les possibilitats de trobar ocupació: en l’últim trimestre de 2022 va augmentar la xifra d’aturades a l’Estat espanyol, i la taxa es va situar en un 4% superior a la dels homes; un percentatge que s’accentua enormement en el cas de les dones trans, fins a fregar la inacceptable xifra del 80% d’aturades.
Un altre problema que pateixen les dones en el treball és el de l’assetjament sexual. Fa igual que vinga d’un cap, un company de treball o un client. Aquests atacs comporten tant problemes psicològics com un clima laboral en el qual la víctima es veu forçada o bé a cedir i posar en risc la seua pròpia salut o bé a abandonar el seu treball, amb la consegüent repercussió en la seua vida laboral, econòmica i social.
Entre les dones de classe treballadora no hi ha moltes més opcions. O et sotmets a un mercat laboral al qual no li importen ni els teus drets ni la teua dignitat, o et quedes sense poder pagar factures. Cal conciliar la vida entre un treball que t’explota i et menysprea, i un temps que no tens, però que t’obliga a estar sempre disponible per a les necessitats dels qui t’envolten, amb la qual cosa, les jornades són doble, les de dins i les de fora de casa. En les cures hi ha una responsabilitat que majoritàriament recau sempre en les dones. Aquesta és una realitat que repercuteix directament en els problemes que hem assenyalat anteriorment: incapaciten les dones per a eixir al mercat laboral i li impedeixen l’accés a una bona formació que els permeta accedir a un millor lloc de treball ben remunerat. És un cercle viciós del qual només podem eixir trencant amb aquest model de societat patriarcal i capitalista que promou les classes socials i l’injust repartiment de la riquesa. Per tant, és important desenvolupar un discurs que trenque amb les desigualtats de gènere, però també amb les desigualtats de classe social.
Des del feminisme burgés es reivindica una igualtat que permeta les dones aconseguir el mateix nivell i estatus social que els homes que controlen el poder, dirigir empreses i posar-se al capdavant de les institucions que l’Estat utilitza per a reprimir i sotmetre a la majoria de la població. Som treballadores i pobres i des de l’anarcofeminisme no busquem equiparar-nos als homes en l’exercici del poder, ni pretenem dirigir les empreses del model productiu capitalista, ni vestir uniformes amb els quals reprimir, castigar i tancar a aquelles persones que queden fora dels marges de la llei. No volem tindre res a veure amb l’Estat perquè són les seues institucions les que ens han sotmés des de fa centenars d’anys. Aquest 2023 tornem a reivindicar el 8M com a Dia Internacional de la Dona Treballadora. Rebutgem tots aquells discursos esgrimits des de sindicats, partits polítics i altres organitzacions, que sota la fal·làcia de la “pluralitat” oculten l’adjectiu “treballadora” i amb paternalisme, fan homenatge a les dones només per ser dones. D’aquesta manera, aquests portaveus del poder eliminen el component de classe social d’aquesta jornada reivindicativa tan important que, precisament, s’origina arran de les lluites de dones de classe obrera. Aquesta és l’estratègia burgesa: no nomenar els episodis històrics els torna transparents, com si mai hagueren existit, entre la desmemòria i el revisionisme. Contra l’oblit de les nostres referents, les que ens van antecedir en la lluita, nosaltres alcem la nostra veu. Dones treballadores, dones en lluita.
És de bojos reivindicar la igualtat entre homes i dones i no qüestionar-se les evidents diferències socials i econòmiques que existeixen entre una empresària i les seues treballadores, entre reeixides dones de negocis i les seues empleades domèstiques, entre les que tenen l’oportunitat d’accedir a llocs de treball que els permeten aconseguir un bon nivell de vida i les que acaben en mans de la precarietat, amb treballs en el camp o en l’hostaleria, o directament excloses i criminalitzades com a dones trans o les dones racialitzades. No volem igualtat d’oportunitats per a competir amb els homes en el seu podrit i obsolet sistema patriarcal capitalista, simplement volem destruir-lo per a poder construir un model basat en la igualtat, la justícia social i en un just repartiment del treball i la riquesa.
NOTA DE PREMSA El Sindicat Llibertari de Treballadors de la Comarca de la Marina Alta, adherit a la Confederació Nacional del Treball-Associació Internacional dels Treballadors, ha constituït la Secció Sindical Ilunión lavanderías SLTCMA/CNT-AIT en el Servei de Llenceria de l’Hospital de Dénia-Marina Salut, situat en la Partida Beniatlà s/n, 03700 Dénia. Açò és un pas més en la implantació del nostre sindicat en la comarca i un clar signe de que l’anarcosindicalisme segueix en clara expansió. El SLTCMA/CNT-AIT és un sindicat amb un model totalment diferent al dels sindicats del sistema, l’objectiu dels qual sols és firmar acords que sempre són lesius per als treballadors i treballadores però que al éstar “legitimats” per uns suposats agents socials ja són molt díficils de combatre. Des de l’anarcosindicalisme proposem un altre model de sindicat, un sindicat on afiliats i afiliades decideixen en assemblea, on no ens presentem a les eleccions sindicals heretades del feixisme franquista i on la base de la nostra acció és la secció sindical on s’agrupa tota la militància de cada empresa. És per tot això i molt més que s’ha constituït recentment la Secció Sindical a l’empresa Ilunión Lavanderías com a primer pas per elaborar una llista de deficiències i reivindicacions totalment necessàries, cosa que posem en coneixement de tota la classe obrera de la Marina Alta. Salut i anarcosindicalisme!!!
COMUNICAT DE LA SECCIÓ SINDICAL DE LA CNT-AIT A BENISSA IMPULS.
A les treballadores i treballadors en general i a les companyes i companys de Benissa Impuls S.A.M. en particular,
Se suposa que un sindicat és una associació de persones d’una mateixa classe social o professió. La secció sindical de CNT-AIT de Benissa Impuls ha vingut explicant a les reunions informatives celebrades i en diferents comunicats públics què són les eleccions sindicals i, sobretot, quina és la seua funció. Recentment, s’ha conegut «la mostra del botó» o «la punta de l’iceberg». El CREAMA de Benissa publica una oferta de treball d’agent sindical per a acomplir les tasques administratives relacionades amb els processos electorals i la realització d’Eleccions Sindicals als centres de treball.
És a dir, un «sindicat» dels que concorre a Eleccions Sindicals i obté una subvenció de l’estat per això mateix, passa a ser una empresa que lloga treballadors per a administrar i garantir els processos i realització del que és la principal entrada de diners i atorgament de representativitat amb l’objectiu de continuar «tallant el bacallà» com a «representants de les treballadores i treballadors».
Així que, comença de nou la campanya electoral, les palmadetes a l’esquena, les promeses, les prebendes, el soroll … l’autocomplaença, però penseu: què heu tret en clar fins ara? Ahir mateix, el comité d’empresa va publicar un comunicat denunciant la paralització de la negociació del conveni “col·lectiu”, proposta del qual no ha sigut participativa “col·lectivament” en absolut. Per exemple, les portes de les reunions del comité d’empresa están tancades per a la Secció Sindical de la CNT-AIT des de fa més de 7 anys. Conseqüència d’aixó, ens trobem amb una proposta de conveni on s’observen millores en algun dels serveis i no en altres, sense preguntar a aquestos últims. De totes formes, considerem que no hi hauriem participat en proposar un conveni col·lectiu per no donar-se les circumstàncies i així ho varen comunicar ara fa un any, ja que encara hi ha companys que ni sabien ni saben el que ha passat amb les seues fitxes de la VPT i per què no s’han aprovat d’una vegada. No es pot començar la casa per la teulada. És incoherent promoure un conveni “col·lectiu” quan encara queden fitxes de la VPT per a negociar i una gran part de la plantilla no sap rés del pacte o principi d’acord abastat a principis de l’any passat. Nosaltres ho tenim clar: poden penjar-se totes les medalles que els done la gana i vendre la moto quan, com i a qui vulguen. A nosaltres no ens enganyen. La prioritat ha de ser tenir les esquenes cobertes, no regalant la representativitat com si foren caramels a qui ha demostrat no ser mereixedor-a.
La representativitat és una cosa molt més seriosa que concórrer o participar en unes eleccions sindicals. No podem deixar un xec en blanc en mans de persones que sols tenen cert «interés» per nosaltres una vegada a cada quatre anys.
No atorgar representativitat, vistes les circumstàncies, és més que una simple opció: és una obligació. L’alçada de preus actual no sols repercuteix en els salaris baixos que tenim. L’encariment de les matèries primeres auguren mals temps. Cal tenir legitimitat i les mans deslligades. El que menys necessitem ara són «representants» durant els quatre anys vinents, que gaudeixen de totes les hores sindicals que els dona la gana i operen a esquenes nostres, sense cap control de l’assemblea de treballadors i treballadores.
Venen dies de promeses i adulacions, vos oferiran de tot perquè us apunteu a una candidatura, perquè voteu en definitiva. Necessiten justificar-se: tenir una coartada. Necessiten diners, tenen molts alliberats que pagar. Així que, això és el que hi ha. No hi ha més cego que el qui res vol veure. Una empresa no és un sindicat, qui diga el contrari s’enganya ell mateix i enganya als altres.
Atenció! Nosaltres no vos demanem el vot. Votar és un dret, però no una obligació! No hipoteques el teu futur ni el dels altres! Dona’t una oportunitat! No delegues! Si necessitem advocats o assessors o representants o qualsevol ajuda la buscarem entre tots en cada moment. Que no ens busquen ells a nosaltres per viure la gran vida a costa nostra!
Abstenció activa!!! Secció sindical de la CNT-AIT a Benissa Impuls.
Carlos Bejarano, de 37 años, murió tras sufrir una detención violenta el 12 de septiembre en Mairena del Aljarafe, Sevilla. Su padre, Ángel, ha denunciado a la Guardia Civil por homicidio y ha publicado en redes sociales el vídeo de la tremenda brutalidad policial que grabó durante la detención.
Soy Ángel Bejarano Romero dni 28417098T. El 12/09/22 mi hijo Carlos de 37 años fue reducido por la guardia civil en la puerta de mi casa de manera brutal y falleció como consecuencia de ello el día 19. Los videos que veis al ver como lo reducían brutalmente son grabados por mi. pic.twitter.com/vZyi6MkOLq
En el vídeo se observa a cuatro agentes de la Guardia Civil inmovilizando a Carlos con una violencia desmedida. Uno de ellos mantiene en todo momento una fuerte presión sobre el cuello del detenido, rodeándolo con el brazo derecho y ayudándose con el izquierdo para estrangularlo hasta asfixiarlo, mientras él emite sonidos guturales tratando de respirar sin éxito, inmovilizado boca abajo, esposado, y con su cuerpo aplastado contra el asfalto por tres guardias civiles.
También se escucha cómo una persona pide en varias ocasiones que dejen de grabar. En la escena sólo estaban los agentes de la Guardia Civil que intervinieron y miembros de la familia de Carlos, que llamaron a emergencias tras una disputa familiar. Se puede adivinar fácilmente quién quería que Ángel dejara de grabar el impactante vídeo.
Carlos sufrió una parada cardiorrespiratoria como consecuencia de la asfixia a manos de los agentes. Esto es más que evidente al ver las imágenes, por mucho que ahora los medios de comunicación se empeñen en blanquear la execrable actuación policial.
En las imágenes emitidas en televisión también se observa cómo el Guardia Civil que lo estrangula intenta después reanimarlo mediante maniobras de resucitación mientras Carlos está clínicamente muerto. Después fue atendido por personal sanitario, trasladado al hospital y mantenido vivo, en coma, durante una semana más.
La ambulancia tardó demasiado en llegar y no contaba con personal médico ni instrumental de soporte vital, por lo que no era la indicada para tratar una parada cardiorrespiratoria. La nefasta gestión política de las emergencias y el desmantelamiento de la sanidad pública garantizaron la peor de las atenciones posibles a la víctima, pero ésa es otra historia.
El padre de Carlos, además de denunciar a la Guardia Civil por homicidio, se queja de que no le entregan los resultados de la autopsia cuando los solicita. No interesa que se conozca esta información, pues sería decisiva a la hora de una posible condena, además de inflamar el rechazo social contra la cruenta forma de actuar de la Guardia Civil.
También señala que su hijo fue golpeado con porras extensibles de acero durante la detención. Estos temidos instrumentos de tortura hasta hace poco se consideraban ilegales debido a su potencial letalidad, aunque su uso por antidisturbios contra manifestantes desarmados siempre ha sido denunciado como algo habitual. El gobierno del PSOE y Unidas Podemos invirtió 2 millones de euros de dinero público en generalizarlas en la Policía en 2021. Desde el Ministerio del Interior indican que no se debe golpear con ellas en la cabeza y la columna vertebral, lo que recuerda a las recomendaciones para disparar balas de goma indirectamente, que tantas veces han sido incumplidas provocando daños irreversibles a manifestantes pacíficos. No tardaremos en ver cómo se llevan a alguien por delante con una de estas malditas porras.
Para detener a alguien no es necesario apalearlo y estrangularlo. Y la Guardia Civil debería saberlo. Cuando alguien inmovilizado boca abajo mediante una fuerte presión en cuello y tórax emite sonidos guturales, es porque se está muriendo. Y la Guardia Civil debería saberlo. ¿Acaso no lo sabían?
La muerte de una persona a manos de un cuerpo policial es un hecho gravísimo, despreciable, al que tristemente parece que la sociedad española está acostumbrándose. Todavía no nos hemos recuperado del impacto de las 23 personas muertas en la frontera de Melilla bajo custodia policial. Tampoco ha habido consecuencias políticas, destituciones, disculpas ni nada en absoluto, pese a las brutales imágenes donde se observa el trato inhumano que reparte la policía con fatales resultados. Sólo asquerosas excusas y justificaciones de un gobierno que se autodenomina progresista y socialista, mientras sus cuerpos de seguridad vulneran sistemáticamente los Derechos Humanos con auténtico tufo fascista y racista.
Ojalá nos equivoquemos, pero todo apunta a que el de Carlos será un caso más en la larga lista de actuaciones policiales violentas que quedan impunes en el estado español. Nos espera un largo juicio intoxicado mediáticamente y sin apenas consecuencias. Un lavado de cara superficial que de seguro obviará la causa del problema: La existencia de cuerpos armados con total libertad para usar su violencia impunemente contra la población.
No podemos hacer menos que mostrar nuestra más enérgica repulsa a este nuevo abuso policial con resultado mortal. Exigimos el fin de la violencia policial y el cese total e inmediato de los agentes que intervinieron en la detención de Carlos Bejarano, así como la dimisión de la Directora General de la Guardia Civil María Gámez y el Ministro del Interior Fernando Grande-Marlaska.
Conflicte sindical a la mansió privada de Strancally Castle
(English version at the end. Versión en castellano más abajo)
Els propietaris adinerats del castell de Strancally, a Irlanda, s’enfronten a una llarga llista de reclamacions presentades per treballadores del seu servei domèstic i de manteniment.
Les reclamacions són les següents:
Acomiadament nul.
Absència d’algunes nòmines.
Quantitats abonades no reflectides a les nòmines.
Deducció il·legal de salaris.
Impagament de quantitats degudes.
Impagament de quantitats de preavís d’acomiadament.
Hores extres obligatòries per sobre del màxim permès.
Absència de descans setmanal apropiat.
Contracte de treball que conté informació falsa o enganyosa.
Les treballadores, recolzades pel sindicat llibertari de la Marina Alta, denuncien que van patir l’acomiadament per sol·licitar una revisió salarial i queixar-se per la sobrecàrrega de treball que patien a la mansió privada, i han anunciat que lluitaran per aconseguir la seua readmissió al lloc de treball.
La confederació anarcosindical CNT-AIT i les organitzacions germanes de l’Associació Internacional de Treballadors han mostrat la seua solidaritat amb les treballadores en lluita, i han notificat a l’empresa l’obertura de conflicte sindical i l’inici d’accions de suport. L’associació obrera Organise, amb base a Irlanda, també ha mostrat públicament el suport a les reivindicacions.
Els inspectors de la Comissió de Relacions Laborals irlandesa (WRC) ja han confirmat l’existència d’irregularitats a les nòmines, i han certificat que el pagament de les hores extres es va fer incomplint la llei de salaris irlandesa (Payment of Wages Act).
L’empresa familiar dels propietaris del castell haurà de facilitar les nòmines no lliurades a les treballadores i regularitzar els seus salaris i impostos, i ha iniciat un procés de revisió dels pagaments a la seua nombrosa plantilla de treballadors “domèstics”.
En un acte més de prepotència, els poderosos propietaris de Strancally Castle, Gianni i Michael Alen-Buckley, han contractat un advocat que planteja un recurs a les queixes de les treballadores al·legant que són «infundades», de manera que la resta de les reclamacions de les treballadores queda pendent dadjudicació per part de la Comissió de Relacions Laborals.
Gianni Alen-Buckley, nascuda Giancarla Maria Gerarda Forte, i el seu marit Michael s’enfronten a l’acció obrera autoorganitzada de les anarcosindicalistes, que han dedicat més d’un segle d’història a lluitar contra el capitalisme i per una societat lliure d’explotació.
Ací teniu l’enllaç al canal de Youtube de la CNT-AIT de La Marina Alta amb informació complementària sobre el conflicte.
=====================================
Conflicto sindical en la mansión privada de Strancally Castle
(English version at the end)
Los adinerados propietarios del castillo de Strancally, en Irlanda, se enfrentan a una larga lista de reclamaciones presentadas por trabajadoras de su servicio doméstico y de mantenimiento.
Las reclamaciones son las siguientes:
Despido nulo.
Ausencia de algunas nóminas.
Cantidades abonadas no reflejadas en las nóminas.
Deducción ilegal de salarios.
Impago de cantidades adeudadas.
Impago de cantidades de preaviso de despido.
Horas extras obligatorias por encima del máximo permitido.
Ausencia de descanso semanal apropiado.
Contrato de trabajo que contiene información falsa o engañosa.
Las trabajadoras, apoyadas por el sindicato libertario de la Marina Alta, denuncian que sufrieron el despido por solicitar una revisión salarial y quejarse por la sobrecarga de trabajo que sufrían en la mansión privada, y han anunciado que lucharán por conseguir su readmisión en el puesto de trabajo.
La confederación anarcosindical CNT-AIT y sus organizaciones hermanas de la Asociación Internacional de Trabajadores han mostrado su solidaridad con las trabajadoras en lucha, y han notificado a la empresa la apertura de conflicto sindical y el inicio de acciones de apoyo. La asociación obrera Organise, con base en Irlanda, también ha mostrado públicamente su apoyo a las reivindicaciones.
Los inspectores de la Comisión de Relaciones Laborales irlandesa (WRC) ya han confirmado la existencia de irregularidades en las nóminas, certificando que el pago de las horas extras se realizó incumpliendo la ley de salarios irlandesa (Payment of Wages Act).
La empresa familiar de los dueños del castillo tendrá que facilitar las nóminas no entregadas a las trabajadoras y regularizar sus salarios e impuestos, y ha iniciado un proceso de revisión de los pagos a su numerosa plantilla de trabajadores «domésticos».
En un acto más de prepotencia, los poderosos propietarios de Strancally Castle, Gianni y Michael Alen-Buckley, han contratado a un abogado que plantea un recurso a las quejas de las trabajadoras alegando que son «infundadas», por lo que el resto de las reclamaciones de las trabajadoras queda pendiente de adjudicación por parte de la Comisión de Relaciones Laborales.
Gianni Alen-Buckley, nacida Giancarla Maria Gerarda Forte, y su marido Michael se enfrentan a la acción obrera auto-organizada de las anarcosindicalistas, que han dedicado más de un siglo de historia a luchar contra el capitalismo y por una sociedad libre de explotación.
Aquí teneis el enlace al canal de Youtube de la CNT-AIT de La Marina Alta con información complementaria sobre el conflicto.
=====================================
Union dispute in Strancally Castle private estate
The wealthy owners of Strancally Castle in Ireland are facing a long list of demands from their domestic and maintenance workers.
The demands are as follows:
Unfair dismissal.
Absence of certain payslips.
Amounts paid not shown in the payslips.
Unlawful deduction of wages.
Non-payment of salaries.
Non-payment in lieu of notice.
Mandatory overtime above the maximum allowed.
Lack of proper weekly rest period.
Core terms of employment containing false or misleading information.
The workers, supported by the libertarian union of the Marina Alta region in Spain, claim that they were fired for requesting a salary increase and for raising the issue of excessive overtime on the private estate, and have announced that they will fight for reinstatement.
The anarcho-syndicalist confederation CNT-AIT and its sister organizations of the International Workers’ Association have shown their solidarity with the struggling workers, and have notified the company of the initiation of an official union dispute and the organization of a range of solidarity actions. The Irish-based Organise workers association has also shown its support for the workers’ demands.
Inspectors from the Irish Workplace Relations Commission (WRC) have already confirmed payslip irregularities, certifying that the payment for overtime was made in breach of the Irish Payment of Wages Act.
The family company of the owners of the castle will have to facilitate the pay slips not delivered to the workers and regularize their salaries and taxes, and has begun a process of reviewing the payments to its large number of «domestic» workers.
In a further act of arrogance, the powerful owners of Strancally Castle, Gianni and Michael Alen-Buckley, have hired a lawyer who is appealing against the complaints of the workers, alleging that they are «not well founded», so the rest of the workers’ demands are pending adjudication by the Workplace Relations Commission.
Gianni Alen-Buckley, born Giancarla Maria Gerarda Forte, and her husband Michael are facing the self-organized working class action of anarcho-syndicalists, who have dedicated more than a century of history to fight against capitalism and for a society free of exploitation.
